El proper 10 de maig tindrà lloc a Sant Miquel de les Torrocelles uns dels bureos més bonics dels que es fan. El bureo és la darrera part d’una festivitat de caire religiós que dura tot el dia. Tot i que Sincròniques no som religiosos, adjuntem tota la programació, incloent la part religiosa del matí. Tot i que encara no hi ha la programació oficial d’aquest any, la programació habitual és aquesta:
- 08:00h Sortida a peu des del temple parroquial fins a l’Ermita de Sant Miquel de les Torrocelles. Normalment s’esmorza a la Carrasca de la Fogenta.
- 12:00h Benedicció de les «Fogassetes». Després Eucaristía i posterior procesión.
- 14:00h Paella Monumental d’arròs amb Secret, costella i verdures patrocinada per l’Ajuntament de Llucena.
- I per la tarde el tradicional bureo.
Un bureo és una trobada popular i oberta amb l’objecctiu principal, però no únic, de ballar, cantar i tocar. I diem no únic, perquè va més enllà d’això ja que el bureo suposa, per una banda, una trobada «informal» que suposa també un espai on aprendre dels demés, on compartir i on conviure. És un aprenentatge «vivencial» on no hi ha mestratge directe, on ningú t’explica (en principi) què és el que has de fer, sinó que senzillament s’aplica la norma de «allà on vas, fes el que veus» (en aquest cas veus i escoltes) I això és aplicable a la música, al cant i al ball. Però no només és això, sinó que és un espai de trobada i retrobament, on la gen es relaciona tocant, ballant i cantant, però també dinant, parlant i bevent.
El repertori habitual dels bureos son les seguidilles, jotes i fandangos, encara que també es pot escoltar algún ball agarrat o algún altre gènere. En els bureos no hi ha coreografies ni estructures tancades. No es toquen jotes, seguidilles o fandangos de poble o folkloritzats: es toca jota, seguidilla i fandango o, com s’ha dit algunes vegades «per» seguidilla, «per» jota i «per» fandango. És a dir, tothom que hi va coneix el «codi» de cada gènere de manera que quan es comença a tocar, ningú sap quan durarà allò, ni qui cantarà ni quants cops es cantarà. Son músiques d’estructura oberta, un aire de frescor dins d’aquest mon que en diem «tradicional» però que realitat està majoritàriament folkloritzat, fixat i coreografiat.
Habitualment es toca sempre en tonalitat de La i els fandangos que es fan venen enllaçats de la jota i son en tonalitat major (a diferència de la majoria dels que es fan per les zones centre i sud del País Valencià) És un bon lloc per veure els diferents estils de tocar, cantar i ballar, de veure com colpegen les guitarres (la tècnica de colpejar rítimicament al cos de la guitarra està bastant perduda o en desús a la majoria del país), però també es pot observar la manera de fer els acords, de canviar entre un acord a l’altre i del curiós lloc on canviar, de fer acords «semi» enlaire que semblen erronis però que li donen aquell color, la manera de fer posicions d’acords en la zona mitja de la guitarra, les maneres de rascar el guitarró, i tantes altres coses molt interessants.
